Estan justificades les faltes d’ortografia en subtitulació?

La lluita contra les faltes d’ortografia en textos de qualsevol format no sembla tenir un final feliç. En aquesta societat hiperinformada en què vivim ens assetja l’antiheroi de les faltes d’ortografia garrafals i el pitjor de tot és que hi ha una tendència perillosa a anar normalitzant la presència d’aquest personatge en la pel·lícula de les nostres vides.

El mal ús del llenguatge en les noves tecnologies no li fa cap favor a la correcció ortogràfica, que s’està convertint en un actor secundari amb perill de passar a ser figurant. Els adolescents, sí, els mateixos que en una dècada seran psicòlegs, professors i mecànics, acostumen a escriure’s missatges del tipus: «K hazes? T hecho de menos., haber si te veo». Així, carregant-se en 40 caràcters aquestes coses tan estranyes anomenades sintaxi, morfologia, puntuació i ortografia. A curt termini, han de pensar que obviar aquests aspectes no constitueix una amenaça per a la bona salut del seu cercle social. Encara recordo quan els diaris anglesos van publicar fa anys que el llavors primer ministre britànic Tony Blair havia escrit toomorrow en una nota.

El drama és que aquest spelling mistake no el va apartar del número 10 de Downing Street. En fi, aquesta realitat no és més que una amenaça en potència per a la nostra ortografia tan malmesa.

La subtitulació és una altra forma apassionant de traducció. El públic d’arribada poden ser persones que estan aprenent l’idioma de sortida o persones amb problemes més o menys greus d’audició.

Un subtítol, per qüestions de temps de lectura i nombre de caràcters recomanat (aproximadament 1,5-2,5 segons per subtítol d’una línia) ha de proporcionar tota la informació bàsica en un text molt curt. Les cursives indiquen diàleg, les majúscules es fan servir per als textos dels cartells i el títol inicial, entre d’altres convencions. Tot un art, la capacitat de síntesi té un paper protagonista juntament amb la bona ortografia, és clar.

Només el sentit de l’humor suavitza l’impacte de la presència d’una torrada en ple brindis o l’ortografia de comprovar; quina mala bava col·locar la v i la b tan juntetes al teclat, oi? Per no parlar dels clàssics haber/a ver o vaya/valla/baya en castellà, que obstaculitzen qualsevol possibilitat de comunicació. Però la solució no està en treure ferro a l’assumpte amb una riallada. Potser pensar que una falta d’ortografia en un subtítol equival a un toc de botzina en ple diàleg ajudaria a conscienciar les futures generacions de la necessitat imperativa del rigor en aquest àmbit.