¡Pide presupuesto gratis!

    Accepto la política de privacitat i les CG

    Diuen que les casualitats no existeixen i que tot passa per un motiu. Jo també ho crec. Han passat exactament 12 anys des de l’última vegada que vaig trepitjar Irlanda. Allà vaig passar alguns dels anys més agradables de la meva vida. Vaig conèixer la cultura irlandesa gràcies a una típica família dublinesa i vaig aprofitar per perfeccionar el meu anglès. Més d’una dècada després, les casualitats del destí em van fer abandonar la idea de viatjar a Roma durant les vacances i tornar a Irlanda. Les casualitats no existeixen, però gràcies a elles he pogut gaudir durant uns dies d’uns «retrobaments idiomàtics» inoblidables.

    [Sharer]

    Vaig decidir viatjar a Irlanda perquè en les dates que volia anar a Roma no vaig trobar allotjament adequat a les meves possibilitats. Just quan començava a abandonar la idea d’anar a Itàlia, vaig rebre un correu electrònic de Margaret, la irlandesa que em va allotjar a casa el temps que vaig estar a Dublín perfeccionant el meu anglès. Em preguntava com m’anava tot i va deixar entreveure que tenia ganes de veure’m. Jo també en tenia, feia 12 anys que no volava a Irlanda i sabia que em portaria molt bons records tornar a la terra dels trèvols de quatre fulles i els leprechaun. I així va ser.

    Durant la meva estada allà vam quedar un parell de vegades. Una a una cafeteria, a prop del castell de Dublín i una altra a casa per sopar. En totes dues trobades, la Margaret em va recordar la importància de saber més d’una llengua actualment. Es lamentava perquè només parlava anglès i no s’havia pogut comunicar en la llengua materna dels estudiants que havia allotjat a casa seva. I és que es podria dir que la irlandesa havia recorregut mig món des de la seva ciutat natal. Va allotjar italians, espanyols, francesos, txecs, alemanys i fins i tot a un libanès que li va donar més d’un maldecap.

    Vam aprofitar el temps per recordar amb certa nostàlgia el primer sopar allà. Serien les sis de la tarda (l’hora a la qual més o menys se sol berenar a Espanya) quan em va posar un bon plat d’arròs amb pollastre del qual podrien haver menjat unes quatre o cinc persones. I, a sobre, li va posar salsa picant. Si no em vaig beure un parell de litres d’aigua jo sola, no me’n vaig beure cap…

    Experiències com aquesta t’ensenyen no només a aprendre noves cultures, sinó també a socialitzar amb persones d’altres països. Les vegades que vaig estar a Irlanda vaig coincidir amb belgues, italians i alemanys a l’escola on estudiava. Això em va animar a aprendre el seu idioma per poder comunicar-me amb ells no només en anglès, sinó també en la seva pròpia llengua i fer més enriquidora l’experiència. Cada vegada que viatjo al seu país, provo de quedar amb ells per mantenir el contacte i viure —per què no?— uns retrobaments idiomàtics inoblidables.

    ca