Demana pressupost gratuït!

    Accepto la política de privacitat i les CG

    De calida a caldo, de tabula a taula, de oculus a ull… tots sabem que l’espanyol i el català són llengües d’origen llatí, però de quin llatí procedeixen? Del culte, de l’arcaic, del tardà?

    Avui parlarem una mica de l’evolució de el llatí, però no us espanteu que això no serà una classe magistral

    L’origen

    El llatí és una llengua indoeuropea, això vol dir que comparteix amb altres llengües unes normes sintàctiques, grafològiques i lèxiques. Segons els lingüistes, el primer llatí va néixer fa entre 4000 i 5000 anys (mes amunt, mes avall). El parlaven els habitants dels territoris de l’Àsia central i Europa del sud-est.

    Aquesta primera llengua va entrar en els diversos territoris d’Europa de la mà dels famosos etruscs. Aquest poble viatger i invasor, després de moltes aventures, anades i vingudes, es va decidir a ocupar una petita i bella zona d’Itàlia, el Laci. Laci-Llatí, ara ja entenem l’origen del nom de la llengua, oi?

    , El llatí

    L’evolució

    Totes les llengües amb uns determinats anys d’antiguitat es van modificant amb l’ús i el gaudi. Només hem d’observar com ha canviat la nostra pròpia llengua (o l’anglès, el francès o el rus) en els darrers 100 anys.

    La mateixa llengua, a més, es parla de forma diferent segons la zona geogràfica del parlant. Això passa també a l’actualitat. Pensem per exemple en l’espanyol que es parla a Mèxic, República Dominicana o Colòmbia. Un espanyol pot entendre perfectament l’idioma, però no parlen exactament el mateix espanyol que es parla a Conca, Sevilla o Lleó. Per exemple: Saps què significa el verb “coger” a Mèxic?

    En tercer lloc, i no menys important, les llengües sempre tenen una versió anomenada “culta” i una altra denominada “vulgar” o “col·loquial”. La tendència habitual a l’emprar diàriament un idioma és escurçar-lo canviar-lo. És a dir: adaptar-lo a les necessitats, aptituds i limitacions pròpies del parlant. Aquesta tendència es denomina “economia del llenguatge”.

    La llengua culta es reserva als documents o actes oficials i protocol·laris. La llengua vulgar es troba com un peix a l’aigua en els mercats, les places i els parcs.

    Doncs bé, al llatí li va passar exactament el mateix que hem explicat: va anar evolucionant al llarg dels anys, adquirint una forma particular definida pel lloc geogràfic on es feia servir i, també, adaptat i modelat pels mateixos parlants en funció de l’objectiu, col·loquial o formal, que havia de complir.

    Del llatí clàssic al vulgar

    Des del seu origen fins al segle II aC, el llatí que es parlava es coneix amb el nom d’arcaic (antic). Una petita peça d’orfebreria, l’anomenada “Fibula de Preneste” té gravat al voltant un text escrit en aquest primer llatí i la curiositat és que aquest text es va escriure i es llegeix de dreta a esquerra.

    En els quatre segles següents quatre segles —del II abans de Crist al II després de Crist— el llatí arcaic va anar evolucionant i va donar lloc al llatí clàssic, una llengua que tots coneixem més o menys bé del nostre pas per l’institut. Els textos de Ciceró o Juli Cèsar i els poemes d’Ovidi o Virgili són exemples excel·lents del vocabulari i la gramàtica d’aquest llatí més evolucionat.

    Però com passa en tots els idiomes, la classe social més culta parlava una llengua i les persones del carrer s’entenien en una altra. Sorgia així l’anomenat llatí vulgar, una llengua amb una fonètica, sintàctica, gramàtica i vocabulari força diferents dels propis del llatí clàssic.

    Carnissers, peixaters, mestresses de casa, artesans i soldats parlaven llatí vulgar i van ser precisament aquests últims, els soldats, els que van expandir aquesta llengua per tots els territoris ocupats pels exèrcits romans.

    , El llatí

    Del llatí vulgar al llatí medieval

    Com potser recordaràs, al segle IV vam assistir a la caiguda del tot poderós Imperi Romà.

    El llatí vulgar ja no tenia emissaris que mantinguessin intactes les seves normes gramaticals i el seu vocabulari i, lògicament, van ser els nous parlants del llatí els que van començar a adaptar-lo a les seves necessitats diàries. En aquest moment entra en el joc el corrent religiós que més influirà en la història europea: el cristianisme. Els cristians aviat van modificar el llatí introduint-hi paraules d’origen grec, llatinitzant alguns termes i, fins i tot, inventant paraules noves.

    Del llatí medieval a les noves llengües

    Segons els lingüistes, el llatí vulgar tan estès en els diferents territoris envaïts per Roma es va anar barrejant amb la llengua original de cada país o regió, la qual cosa va donar lloc als idiomes actuals d’arrel llatina que coneixem avui dia: espanyol, francès, italià, portuguès, romanès…

    I és que, al final i en aquest cas, el poble sí que va decidir una cosa: l’idioma en què ens comunicaríem milions de persones del futur. No està malament, oi?

    L’espanyol i el llatí

    L’espanyol és un dialecte que deriva del llatí vulgar, igual que la resta de llengües romàniques, com el francès, el català, l’italià, l’aragonès, el romanès, l’asturià, el cors o el gallec, entre d’altres. El seu origen medieval se situa en la zona que en aquella època es coneixia com Castella, regió que no coincideix amb la comunitat autònoma de Castella-Lleó actual, sinó amb una regió septentrional de la península Ibèrica que abastaria part de Cantàbria, al nord de Castella i de la Rioja, aproximadament.

    En aquell període de l’època medieval, no hi havia una divisió política que es digués Espanya, i a la península Ibèrica es parlaven diversos dialectes romanç, no només els que coneixem actualment, per descomptat, sinó molts altres, com els dialectes mossàrabs ja desapareguts. Amb la unificació política de la península Ibèrica en temps dels Reis Catòlics i la colonització d’Amèrica, la idea d’Espanya va cobrar sentit i l’idioma espanyol es va estendre ultramar.

    L’idioma que parlem en l’actualitat, l’espanyol, és més que aquell dialecte medieval castellà, tot i que en procedeix, es nodreix de molts altres substrats lingüístics i ha rebut multitud d’influències des de llavors. No obstant això, la seva denominació arcaica s’ha mantingut per raons històriques, igual que en la nostra llengua perduren altres arcaismes, l’ús dels quals és totalment correcte. Ara bé, vegem quines solucions van adoptar altres nacions europees a l’hora de batejar la seva pròpia llengua.

    A França, on durant molt de temps les llengües d’oc van pugnar en importància amb les llengües d’oïl, van decidir batejar com francès aquesta llengua que, perquè tot i que provenia d’un dels dialectes septentrionals, també pretenia ser la llengua de tots els francesos, com reflecteix la seva ortografia. A Alemanya, es coneix com alemany un dialecte franc originari dels dialectes centrals, i encara que l’ús escrit estàndard també es coneix com Hochdeutsch, aquesta denominació fa referència precisament a això, a un ús concret, però no hi ha dubte que l’idioma es coneix amb el nom d’alemany. Tampoc es coneix com toscà l’idioma modern que a Itàlia es parla més enllà de la seva regió originària, sinó com italià.

    De tot això podem deduir que, inevitablement, tots els idiomes moderns tenen un origen dialectal que es redueix a una regió originària, les fronteres de la qual fa temps que van ser superades, sent ara patrimoni d’un nombre major de parlants. Cadascú que en tregui la seva pròpia conclusió.

    Enllaços relacionats

    Llatinismes jurídics que fas servir de manera incorrecta

    Per què “garrulo” és culte en anglès